*Entrevista publicada a El Temps per Manuel Lillo

-Tres anys i vuit mesos empresonat. Com es troba?

-Molt bé. La meva sensació és que sempre hem estat bé, forts, convençuts, decidits, tranquils, combatius i alegres en tots els sentits. Evidentment, a fora de la presó ens sentim més útils i propers a la gent i a les nostres famílies. Si abans estàvem forts, ara ho estem encara més.

-Abans de ser empresonat, vostè va contemplar aquesta possibilitat en algun moment?

-Sí. De fet, anys abans ja comentava a gent molt diversa que el repte democràtic que nosaltres plantejàvem a l’Estat fent un referèndum, els aparells de l’Estat no podrien resistir la temptació de respondre amb repressió. La violència policial contra els votants era més difícil d’imaginar en el context europeu en què estem o hauríem d’estar. Però jo ja explicava molt sovint que era molt probable que alguns de nosaltres acabéssim a la presó. Alhora, l’estada en presó d’alguns de nosaltres forma part del camí col·lectiu cap a la llibertat del país. Per tant, aquest escenari l’havíem d’assumir, tal com ha passat en molts altres processos d’alliberament nacional que s’han donat arreu del món i al llarg de la història.

-En canvi, hi havia la sensació generalitzada que l’Estat no s’atreviria a empresonar dirigents polítics o que Europa podria evitar-ho. Hi havia innocència?

-Estic convençut que els senyals que havia donat Europa i la comunitat internacional eren favorables a un procés de negociació. Hi va haver algunes propostes d’intermediació, però no hi havia posicionaments de la comunitat internacional a favor de la independència de Catalunya i del reconeixement democràtic del resultat del referèndum. Malauradament, perquè és el que hauríem volgut. Però aquests senyals, ni hi eren aleshores ni hi són ara. Sí que hi ha senyals a favor de la disposició a ajudar la lluita antirepressiva. Els hem rebut des de diversos àmbits: Nacions Unides, Consell d’Europa, àmbits judicials... L’altra gran qüestió en què hi ha senyals de la comunitat internacional és per afavorir, impulsar i acompanyar el procés de diàleg. Per això, l’argument que hem de tenir present és que la independència de Catalunya no es donarà sense el reconeixement de la comunitat internacional. Si la comunitat internacional ens és imprescindible i ens demana una cosa, que és que tinguem una actitud oberta, sincera i franca respecte a la voluntat de negociar, em sembla que el més raonable i estratègic és escoltar allò que ens demana la comunitat internacional, perquè ens és imprescindible. Per tant, hem de ser els màxims paladins d’aquesta voluntat de negociació, perquè és la manera més intel·ligent de ser independentista.

-En canvi, durant els mesos previs a la tardor del 2017, el discurs del seu partit era de desconfiança total envers una negociació amb l’Estat, i fins i tot en alguns casos la negociació es descartava. No hi ha una contradicció?

-Gens ni mica. El que sempre hem dit, i continuem dient, és que no hi ha raons històriques que demostrin predisposició a negociar per part de l’Estat espanyol. Però aquesta voluntat nosaltres sí que l’hem de tenir, perquè és el que ens demana la comunitat internacional. I com més evident sigui que nosaltres la tenim i que l’Estat espanyol no la té, més fàcil serà que aconseguim una mica més el suport de la comunitat internacional. Per tant, hem de tenir una actitud oberta, sincera i convençuda envers la negociació. L’Estat no ens ha donat proves al llarg de la història que la tingui. Però el més intel·ligent per part nostra, com a independentistes, és demostrar-la. Com més diferència hi hagi en la nostra actitud respecte a la que tinguin altres en aquesta qüestió que la comunitat internacional considera rellevant, més fàcil serà que aconseguim l’acompanyament d’almenys una part de la comunitat internacional en els objectius que tenim plantejats, que són la independència, la república i l’autodeterminació de Catalunya.

-Però, tornant a l’octubre del 2017, el dia 1 es va fer un referèndum i el 27 es va fer una proclamació d’independència al Parlament. Durant aquells dies, Esquerra Republicana va collar molt per aquesta proclamació. No era aquesta una estratègia contradictòria si el que es buscava era la complicitat o el suport des d’Europa?

-Tot el contrari. Esquerra Republicana sempre ha estat conseqüent amb els seus compromisos, i en aquell moment teníem un mandat democràtic que havíem de portar fins al final al voltant del referèndum d’autodeterminació i de la independència de Catalunya. Insistíem a complir el mandat democràtic i insistim a complir-lo en aquests moments, perquè una peça imprescindible en el reconeixement de la comunitat internacional és la credibilitat. I per tant, si tenim un compromís l’hem de complir. La credibilitat és un fonament imprescindible per aconseguir els suports futurs. I en aquell moment hi havia en joc la credibilitat del conjunt del moviment independentista. Aquella credibilitat, que estic segur que vam aconseguir complint amb el mandat democràtic i assumint en alguns casos la presó i en altres l’exili, ens és imprescindible ara per adreçar-nos amb fermesa a la comunitat internacional. És una passa imprescindible en aquest camí cap a la llibertat col·lectiva.

-Sobre aquell període, faria alguna autocrítica?

-El que és més evident és que vam aprendre i vam constatar que l’Estat espanyol no va actuar en termes democràtics homologables a la majoria dels Estats democràtics d’Europa occidental. I precisament per compensar això necessitem ser més. Perquè nosaltres sí que som demòcrates, la nostra aposta sí que és democràtica, és exclusivament democràtica, i davant els dèficits democràtics que l’Estat espanyol va demostrar en aquell moment, la nostra resposta ha de ser més democràcia. Això vol dir ser més i més forts. Aquest és l’únic camí cap a la independència. No hi ha cap altre. I aquells que defensin que per arribar a la independència cal ser menys i més febles és evident que s’equivoquen.

-Li preguntava, en tot cas, per la principal autocrítica que faria sobre aquell període.

-En la línia que li acabo de dir, se’ns pot retreure no haver sigut encara més ni més forts. I què hem de fer ara? Ser més i més forts. Si amb la força que teníem no vam poder guanyar democràticament la independència del nostre país, en un futur haurem de ser més i més forts.

-Quin va ser el moment més dur a la presó per a vostè?

-La meva experiència estrictament personal és irrellevant en el camí col·lectiu cap a la independència de Catalunya. El que és important és que a la presó, i també a fora, hem reforçat el nostre convenciment, la nostra voluntat i el nostre compromís per la independència de Catalunya. Per tant, l’aprenentatge de tot plegat és que hem de ser més i més forts per guanyar, perquè volem disposar de les millors eines possibles per servir els interessos del conjunt de la ciutadania d’aquest país.

-Encara que vostè considere que no és rellevant, un dels moments de més satisfacció va ser quan la justícia europea li va donar la raó amb la seua condició d’eurodiputat?

-Sens dubte, cada vegada que des d’instàncies internacionals se’ns dona la ráo és un fet positiu, i el que hem de fer és acumular prou raons com perquè la comunitat internacional ens acabi donant tota la raó. Perquè sense el reconeixement internacional, la independència de Catalunya no és viable.

-Hi havia diferència en el tracte que rebia a les presons de Madrid i a la de Lledoners?

-Insisteixo: és irrellevant. No crec que pugui dir res que sorprengui la gent que llegeixi aquesta entrevista. No crec que pugui aportar res de nou. És millor dedicar-nos a pensar en el futur, a com volem la Catalunya dels propers vint anys i quina Catalunya volem per als nostres fills: quin model educatiu, quin model laboral, quin model formatiu per les generacions que vindran, perquè ens enfrontem a reptes immensos en els àmbits energètic, climàtic, social, demogràfic, migratori... Això mereix molt més la nostra atenció. I crec que el meu paper és molt més útil parlant del futur i d’aquests reptes.

-Li agafe, doncs, el fil. De quins reptes parla?

-Li posaré un exemple. Alemanya, la principal economia europea, entre el 2016 i el 2030 perdrà, aproximadament, vuit milions de treballadors actius en el seu mercat laboral. És una pèrdua, en termes absoluts, equivalent o més gran que la que es va produir a les dues guerres mundials conjuntament. Per tant, que la principal economia d’Europa visqui un procés d’aquest tipus és molt rellevant per Alemanya, per Europa i per Catalunya. Perquè nosaltres viurem un procés similar amb deu anys de diferència. La generació més gran nascuda mai a la història d’Alemanya és la de 1964. La generació més gran nascuda mai a la història dels Països Catalans és la de 1974. Com ens hi enfrontem? Això és molt rellevant. En sentit contrari, hi ha països arreu del món, com ara el Pakistan o Nigèria, que en els propers vint anys veuran com el seu mercat laboral creix en setanta milions de treballadors actius en cadascun d’aquests països. Per tant, el món canvia. I canvia molt depresa. I això centra molt més la meva atenció.

-I com ha d’afrontar això el país?

-Amb un model educatiu que es fonamenti en la convicció que és molt difícil, a través d’un aprenentatge concret, enfrontar-se als canvis que es produiran en el mercat laboral durant les properes dècades. I sobretot, necessitem una capacitat adaptativa, més maduresa emocional de les noves generacions, formar persones que siguin més empàtiques i capaces d’interrelacionar-se socialment, que estiguin més obertes al conjunt de la societat i del món. Això no s’aprèn amb un manual concret, necessitem un esforç del conjunt de la societat i de les famílies –que són una peça indispensable en la construcció d’aquest futur– de l’escola i de la feina. Sense aquests tres elements no serem capaços d’enfrontar-nos al futur. En aquest sentit, també és molt important tenir present que a la societat catalana, afortunadament, tenim nenes i nens capaços de parlar moltes llengües diferents. Nenes i nens que tenen com a llengua materna el xinès mandarí, l’àrab i tantes altres. Tenir ciutadans d’aquest país capaços de parlar llengües com aquestes, i moltes altres, i que al mateix temps tenen un ple domini del català, tenir aquesta diversitat és una garantia a l’hora de rebre inversions, de gestionar un model turístic de qualitat que tregui pressió ambiental del país i que ens doti de més recursos per als professionals que es dediquin a aquest sector. També és una garantia per internacionalitzar la nostra economia i per augmentar la nostra capacitat exportadora. Per tant, hem de fer una aposta decidida sobre això, i ser conscients que aquesta diversitat que ens caracteritza és un valor de futur. Hem de positivitzar aquesta diversitat.

-Vostè parla de qüestions de futur que són molt rellevants no només per als Països Catalans, sinó per al món sencer. Però li he de preguntar pel que passa al país en aquests moments. La setmana passada el president Aragonès va parlar d’un nou referèndum d’independència abans del 2030. Ho veu factible?

-El que jo vull, i treballarem tots plegats per aconseguir-ho –n’estic convençut–, és que aquest país pugui decidir el seu futur, i em sembla que la manera més eficient de decidir-ho, la manera més fàcilment reconeixible per part de la societat i de la comunitat internacional, és un referèndum. Per tant, hem de treballar per fer-ho factible. Necessitem que la comunitat internacional en reconegui el resultat. Estem convençuts que aquest és el millor servei que podem fer per aquest país.

-Li ho deia perquè el Govern espanyol ja ha decretat els indults i ha acceptat la taula de diàleg. És difícil pensar que en el futur hi puga haver un Govern a l’Estat més d’esquerres que l’actual. Per tant, després de totes aquestes mesures, pensa que el Govern espanyol voldrà anar més enllà?

-És que som nosaltres els qui hem de ser capaços d’anar més enllà com perquè aquest més enllà sigui sòlid. Som nosaltres els qui hem de ser més i més forts per garantir que això vagi més enllà. Hem de tenir la capacitat democràtica, social i de construir consensos i complicitats en el conjunt del país i de la societat per fer inevitable allò que sabem que és difícil i que altres no volen fer. Aquesta és la nostra feina. I com ho aconseguim? Construint aquestes complicitats en tots els àmbits. Ens queda molta feina per fer, i aquesta feina no ens ha de fer mandra fer-la. Al contrari: l’hem de fer amb entusiasme i convicció, sent capaços de convèncer bona part de la societat que la nostra proposta és la millor pel seu futur. I no només des d’una perspectiva territorial o social, sinó també econòmica. Hem de ser capaços d’interactuar de manera més efectiva amb aquests agents, amb les empreses, el món del treball, sindical, entitats culturals, universitats... I ho hem de fer en tots els àmbits perquè volem guanyar. L’única manera de guanyar és fer aquesta feina. Així ho hem constatat els darrers anys, i així ho han fet els qui ens han precedit en altres llocs del món en el seu camí d’alliberament nacional. Ho hem de fer amb tota la convicció i l’entusiasme, perquè estem convençuts que és l’única manera d’aconseguir allò que volem: la independència de Catalunya, una república justa, neta de corrupció i útil per la gent.

-Pensa que aquesta feina de teixir complicitats va ser ben duta a terme per part del Govern català anterior?

-No tinc per costum opinar sobre el fan els altres. El que li explico és el que nosaltres fem amb entusiasme, convicció i alegria vital, perquè no tenim cap por de confrontar les nostres idees amb ningú. Perquè estem convençuts que les nostres conviccions independentistes són sòlides, raonables i útils com per poder contrastar-les amb qualsevol interlocutor. Per això no ens amaguem mai de sortir al carrer i compartir projecte amb tothom. El que facin altres ja ho valoraran ells. Per sort, jo no soc el portaveu d’altres.

-Com va ser la seua relació amb el president Quim Torra?

-La meva relació és bona amb tothom, de respecte i col·laboració, i el que crec que he de fer és ajudar en tots els àmbits per fer aquesta tasca de reconstrucció d’una majoria suficient i prou àmplia com per obtenir aquest reconeixement dins del conjunt de la societat catalana i per part de la comunitat internacional. Perquè insisteixo: sense aquest reconeixement no hi haurà independència. I com que jo soc independentista i vull la independència, treballaré per obtenir aquest reconeixement.

-Esperava més complicitat i més consens al si del Govern català per encarar la taula de diàleg?

-Jo sempre espero complicitat i consens, com més millor, per part de tothom. I en tot allò que depengui de mi, intentaré contribuir-hi cada dia.

-Però el cert és que un dels partits que integren el Govern català, Junts per Catalunya, n’és molt crític.

-Jo respecto que tothom critiqui allò que vulgui criticar. Però insisteixo: no opino sobre el que diuen els altres ni soc portaveu del que diuen els altres, sinó d’allò que nosaltres diem. I em sembla que l’argument que exposo és imbatible: la independència de Catalunya només és viable si té el reconeixement de la comunitat internacional. I per obtenir aquest reconeixement algun dia, fora bo que anem de la mà de la comunitat sempre que sigui possible. I què ens diu la comunitat internacional cada vegada que s’adreça a nosaltres? Que està disposada a acompanyar-nos, almenys en part, en el camí de la lluita antirepressiva, i que ens demana que siguem sincers, francs i oberts en aquesta voluntat de negociació. I encara més: com menys ganes hi posin altres interlocutors, més n’hem de posar nosaltres. Per tant, crec que el que hem de fer és deixar-nos acompanyar, ser coherents amb la petició que els hi fem d’acompanyament i ser nosaltres els qui liderem allò que ens demana la comunitat internacional i allò que ens demana, en definitiva, bona part de la societat catalana.

-Li agradaria seure a la taula de diàleg?

-Això també és irrellevant. Jo ajudaré a tot arreu on pugui i seuré on calgui. Això és igual. Allò que importa és que tots hi posem les millors de les nostres capacitats. Estic convençut que la societat d’aquest país, majoritàriament, sap on vol anar, i sap que hi hem d’anar amb una majoria prou sòlida. I que la majoria d’aquest país vol que siguem més i més forts. Hi treballaré amb entusiasme i alegria vital.

-Li preocupa que algunes enquestes pronostiquen una victòria del Partit Popular i de Vox a les pròximes eleccions espanyoles?

-A mi mai no em preocupa cap enquesta, ni les miro ni n’opino, de la mateixa manera que no m’interessa cap procés especulatiu. Les enquestes sovint diuen allò que volen que diguin els mitjans que les encarreguen. I això ho hem aprés moltes vegades. Crec que no hem de perdre el temps valorant enquestes. La meva feina és fer entendre, tant com pugui, a la majoria de la ciutadania d’aquest país, que és bo que siguem més i més forts, també davant la possibilitat que algun dia hi hagi circumstàncies encara més adverses que les actuals. Que se’n poden produir, sens dubte. Què hem de fer? Aprofitar totes les forces que tinguem per estar preparats, tant com sigui possible, per afrontar les adversitats futures i aprofitar les oportunitats futures. Hi ha una part de la societat catalana que, segons qui hi sigui al Govern espanyol, està més o menys disposada a acompanyar-nos. El que hem d’aconseguir és que ens acompanyin sempre el màxim possible. I quan es doni una circumstància en la qual hi hagi una part de la societat catalana que estigui més decidida a acompanyar-nos, que cregui que és més inevitable acompanyar-nos, ho haurem d’aprofitar. Per tant, hem de donar sempre el millor de nosaltres mateixos per construir el màxim de complicitats possibles i per saber aprofitar les oportunitats que es puguin donar. I les adversitats també constitueixen oportunitats. Tot depèn, en gran mesura, de la nostra actitud i de la nostra preparació. Jo vull que la societat catalana estigui disposada a superar les adversitats i a aprofitar les oportunitats de la millor manera possible hi hagi qui hi hagi al Govern espanyol i als governs de la resta del món.

-Ha parlat amb Pedro Sánchez des que va eixir de la presó?

-No.

-El 2019, en una entrevista a Nació Digital, va dir que l’indult «se’l poden fotre per on els hi càpiga».

-Jo continuo dient el mateix: la solució en aquest país és l’amnistia i l’autodeterminació. De fet, és l’única solució viable per resoldre el conflicte polític que hi ha plantejat. Per això, el que nosaltres defensem a la taula de negociació és que qualsevol mesura que alleugereixi la repressió i ens permeti ser més útils l’hem d’aprofitar.

-Pensa que una assistència significativa de manifestants a la diada de l’11 de setembre reforçaria el posicionament del Govern català a la taula de diàleg?

-Segur que hem de ser capaços, sempre, de mobilitzar-nos tant com sigui possible i en tots els àmbits: carrer, centres de treball, universitats, entitats culturals... I també des de les institucions. I com més capacitat d’interrelació entre totes aquestes mobilitzacions, millor.

-Tornant a la seua estada a la presó, el dirigent abertzale Arnaldo Otegi sempre va defensar que no és recomanable els presos polítics estiguen al capdavant dels partits, que no haurien de manar. En aquest sentit, hi va haver crítiques al fet que els presos polítics catalans, entre els quals hi havia vostè, assumiren tant de protagonisme durant el període de presó. N’ha reflexionat?

-El meu paper sempre ha estat molt modest i d’acompanyament de tots els meus companys i companyes. Ho ha sigut sempre, des del 2011, quan vaig ser escollit president d’Esquerra Republicana. I així era abans i ho serà en el futur. Tinc la sort de formar part d’una organització política que em sembla que és la més útil i eficient de totes, i de tant en tant em toca posar veu a decisions col·lectives. Però, tal com sempre dic, no hi ha ni un sol àmbit en què jo sigui el millor dels meus, per sort. Em sento molt honorat de poder ajudar i acompanyar els meus companys i companyes.

-Com valora, al seu torn, la tasca del president Puigdemont a l’exili? Pensa que ha servit per avançar en algun aspecte?

-Estic convençut que la tasca de tothom pot ser útil, i desitjo a tothom la màxima sort, en aquest cas també al president Puigdemont, així com també a tots aquells que estan a l’exili o a l’interior. I espero que tots contribueixin en aquesta línia que li deia, que em sembla l’única possible per aconseguir la independència.

-Pensa que Consell per la República aconseguirà, tal com exigeix el seu partit, que totes les sensibilitats de l’independentisme s’identifiquen amb aquesta entitat?

-Som respectuosos amb els debats interns que es produeixen a cada espai, i aquests dies veiem que n’hi ha un en aquesta organització. Ens en toca ser respectuosos. I en tot cas, ja fa molt de temps que diem que, precisament, s’ha de renovar aquest espai. I el mateix Consell per la República s’ha expressat, exactament, en els mateixos termes que nosaltres. Per tant, desitjo que tothom ho faci el millor possible i que aquest debat intern es desenvolupi de la manera més útil possible. I que l’organisme evolucioni en positiu.

-Canviant de tema, ja han passat cent dies des que es va constituir l’actual Govern català. Pensa que la qüestió de l’ampliació de l’aeroport pot comprometre la seua estabilitat?

-És evident que apostem pel creixement econòmic i per la distribució de riquesa. També per la sostenibilitat ecològica. Sense sostenibilitat ambiental no hi haurà creixement econòmic ni una distribució correcta de la riquesa. Són elements interdependents. Per tant, volem defugir i denunciar el fals dilema que ens plantegen aquells que ho volen encimentar tot, i que creuen que encimentar el país és sinònim de prosperitat; i el d’aquells que no voldrien fer mai res. Allò que és exitós pel país és trobar l’equilibri necessari. Estem segurs que treballem en aquest equilibri, i cal ser conscients que ens hem d’adaptar i ser conseqüents amb la legislació europea. Hem de ser respectuosos amb aquestes directrius, fonamentalment perquè ens les creiem. Els partits que participen en aquest debat amb posicions extremes també les han votades, i ara sembla que se n’hagin oblidat. I a més a més, tenim l’obligació de respectar aquesta legislació, perquè si no qualsevol projecte serà inviable. Per tant, fem-ho bé, perquè fer-ho bé és l’única manera de fer les coses. I aquells que ens diuen que es poden fer les coses malament, senzillament, ens enganyen.

-Per anar acabant, i més enllà del Principat, des que vostè va eixir de la presó, li ha telefonat alguna persona dels governs valencià o balear?

-Això forma part de la privacitat de les converses, però en tot cas en aquests moments encara no, tot i que estic segur que ho faré en el futur.

-El seu partit, a les Illes Balears, es va integrar en Més per Mallorca. Pensa que el futur d’Esquerra Republicana del País Valencià passa per la integració en Compromís?

-Això dependrà de les decisions que prenguin cadascuna d’aquestes formacions polítiques. No depèn només de la voluntat d’uns quants, sinó de molts altres factors. I com vostè sap, la realitat de les Illes, la de Mallorca en particular, i la del País Valencià són diferents. També perquè són diferents les actituds d’alguns dels espais polítics que hi participen. En tot cas, nosaltres sempre serem conseqüents amb els nostres ideals i compromisos, i aquí hi ha la realitat nacional del conjunt dels Països Catalans i la convicció que en l’àmbit institucional i social vivim moments diferents, tenim realitats diferents, i ens hem d’adaptar a aquestes realitats.

-Pel que fa a un altre espai polític, el d’Unides Podem, aquest partit sembla viure un moment delicat. Vostè parlava de buscar complicitats a tot arreu. Li preocupa que una possible davallada d’aquest espai en les properes eleccions esdevinga un factor negatiu en aquest sentit?

-A mi no em preocupa res del que fan els altres. Soc molt respectuós amb les altres organitzacions. Jo he de ser exigent amb mi mateix. Desitjo que a tots els hi vagi el millor possible. Jo he de procurar que els nostres mèrits i virtuts estiguin al servei dels ciutadans. Nosaltres ens adaptarem de la millor manera possible a totes les circumstàncies, sent conscients que les adversitats gestionades correctament poden donar enormes resultats en el futur.

-I per últim, li preocupen les últimes dades sobre la davallada del català com a llengua d'ús entre els ciutadans de Catalunya?

-Sí, és clar. La llengua catalana és un dels patrimonis més importants que tenim, i entre totes i tots hem de defensar-lo arreu, al carrer, a l’escola, a les institucions, a la cultura, als entorns laborals… És un compromís col·lectiu, i en això lluitem allà on som presents, per exemple el Govern treballa pel Pacte Nacional per la Llengua.